BACTERI "MENJA CARN"

Després d´haver llegit aquesta noticia tan sorprenent (detallada a continuación) vaig decidir informar-me´n millor sobre aquesta malaltia.
Ací vos mostre la noticia que em va donar lloc a fer aquest comentari:

Un home de 62 anys està ingressat en estat greu en la UCI de l'Hospital de Requena (València) afectat del bacteri 'menja carn' que li ha fet perdre el braç esquerre.
Federico García, que treballa com a brigada forestal, va ingressar el passat 15 de setembre en l'Hospital, encara que una setmana després es va agreujar el seu estat de salut i li van amputar.
El pacient està afectat pel bacteri 'Streptococcus pyogenes', un organisme bacterià que ocasiona una àmplia varietat d'infeccions cutànies i sistèmiques, entre elles la fascitis necrotitzant, conegudes com 'malaltia del bacteri comecarne'.
Este bacteri és una causa important de faringitis aguda i pot donar lloc al desenrotllament d'escarlatina i de seqüeles no supuratives com la malaltia cardíaca reumàtica.
Quan el bacteri es localitza aïllada, tant en mitjans normalment esterilitzats com en llocs no estèrils, pot provocar símptomes intensos com la síndrome del xoc tòxic, la malaltia del bacteri 'comecarne' o meningitis.
El microbiòleg José María García, un dels facultatius que hi ha tractat al brigadista forestal, ha reconegut que en els últims dotze anys no ha vist un cas semblant.
El doctor ha insistit en el fet que este tipus d'infecció, al marge de la gola, és 'raríssima' i que, per tant, no ha d'estendre l'alarma social, ja que es tracta d'un cas aïllat.

PERÒ EN REALITAT, QUÈ ÉS AQUEST BACTERI?
Streptococcus pyogenes pertany a la família dels cocos grampositius disposats en cadenes. La paret cel·lular dels estreptococs mostra algunes peculiaritats: L'alt contingut en hidrats de carboni (C-polisacàrids) de la capa de peptidoglicanos (capa de mureína) conferix a les cèl·lules una estructura molt sòlida. El polisacàrid C té activitat antigènica.
La mayoría d´estas especies són anaerobios facultatius, i alguns creixen sols en una atmosfera enriquida amb diòxid de carboni (creixement capnofílic).El bacteri Streptococcus Pyogenes es troba clasificat en el grup A dels Streptococcus.

La seua fisiologia i estructura: Els aïllaments de S. Pyogenes són cocos esfèrics de 0,5 a 1,0 mm que formen cadenes curtes en les mostres clíniques i cadenes mes llargues quan creixen enmig de cultiu. El creixement és òptim en un mitjà de sang enriquida, però s'inhibix si el mig conté una concentració elevada de glucosa. Després de 24 hores d'incubació s'observen colònies blanques d'1 a 2 mm amb grans zones de hemòlisi. Els ceps encapsulats poden presentar una aparença mucoide en els mitjans acabats de preparar però poden estar arrugades en els mitjans secs. Les colònies no encapsulades són xicotetes i brillants.El marc estructural bàsic de la paret cel·lular és la capa de peptidoglicanos, que té una composició semblant als dels bacteris grampositivas. Dins de la paret cel·lular estan els antígens específics de grup i de tipus.

POSIBLES MALATIES QUE PODEM SOFRIR
S'ha identificat un gran nombre de constituents somàtics i productes extracel·lulars en el bacteri que de vegades actuen com a factors de virulència, com la proteïna M, l'àcid hialurónico, els àcids lipoteicoicos, enzims i toxines. S. pyogenes és responsable d'un ampli palmito d'infeccions més o menys greus:
-Malalties supuratives

La faringitis: es desenrotlla generalment entre 2 a 4 dies després de l'exposició al patogen, amb l'inici brusc de mal de gola, febra, malestar general i cefalea.

L'escarlatina: és una complicació de la faringitis estreptocòccica. Als 1 o 2 dies de l'inici dels símptomes clínics de faringitis, apareix un exantema eritematós difús, inicialment en la part superior del tòrax per a després estendre's a les extremitats. La llengua està inicialment coberta amb un exsudat bla groguenc, posteriorment es desccama, i apareix davall una superfície roja i pelada, l´anomenada llengua aframbuesada.
El Hypoderma: és una infecció localitzada i purulenta de la pell que afecta fonamentalment les zones exposades (cara, braços i cames). La infecció comença quan la pell es conoliza per S. Pyogenes. Posteriorment el microorganisme s'introduïx en els teixits subcutanis e través d'un arrap, picadura d'insecte... L'erisipela (eritros “roig”, pilot, “pell”): És una infecció aguda de la pell. Els pacients presenten dolor local i infecció aguda a la pell. Els pacients presents dolor local i inflamació, augment de les adenopaties, i eriçons, febra, leucocitosi... La pell afectada està típicament sobre elevada. L'erisipela ocorre amb més freqüència en els xiquets menuts o en els ancians, tradicionalment ho feia en la cara però en l'actualitat és mes freqüent en les cames.
Cel·lulitis: al contrari del que ocorre en l'erisipela, la cel·lulitis afecta de forma característica la pell i els teixits subcutanis més profunds, i no està clara la distribució entre la pell infectada i la pell no infectada. Igual que en l'erisipele, s'observa una infecció local i símptomes sistèmics. Fascitis necrotitzant: és una infecció que ocorre en la zona profunda del teixit subcutani, s'estén a través dels plans de les fascias i es caracteritza per una extensa destrucció dels músculs i del greix. El microorganisme (conegut com “bacteri menja carn”) s'introduïx en el teixit a través d'una solució de continuïtat de la pell (per ex: Un xicotet tall o traumatisme, infecció viral amb vesícules, cremada, intervenció quirúrgica). Inicialment hi ha evidència de cel·lulitis, després de la qual es formen bambolles i apareixen la gangrena i els símptomes. La toxicitat sistèmica, la fallada multiorgánico i la mort, superior al 50%, són característics d'esta malaltia, per la que és necessari un tractament mèdic precoç per a previndre un pronòstic fatal.

Síndrome del xoc tòxic estreptocòccic: El dolor s'intensifica conforme la malaltia progressa fins al xoc i la fallada multiorgánica, característiques semblants a les de la síndrome del xoc estafilocócic. Els pacients amb malaltia estreptocòccica presenten bacterièmia, i la majoria tenen fascitis necrotitzant.Encara que individus de totes les edats són susceptibles de patir la síndrome del xoc tòxic estreptocòccic, els pacients amb certes patologies tenen un risc més elevat, com aquells amb infecció per virus VIH, càncer, diabetis, malaltia pulmonar o cardíac, infecció per virus de la varicel·la zòster, així com els addictes a drogues per via parenteral i els alcohòlics.
-Malalties no supuratives
Febra reumàtica: Es caracteritza per alteracions inflamatòries que afecten el cor, les articulacions, els vasos sanguinis i els teixits subcutanis. L'afecció del cor es manifesta com una pancarditis. Pot produir una lesió crònica i progressiva de les vàlvules cardíaques.La febra reumàtica s'associa amb la faringitis estreptocòccica però no amb les infeccions cutànies estreptocòcciques. És més freqüent en escolars de poca edat, sense predilecció pel sexe. La febra reumàtica pot recórrer profilaxi antibiòtica.
Glomerulomefritis aguda: es caracteritza per una inflamació aguda dels glomèruls renals. Els ceps nefritogénicas específiques dels estreptococs del grup a s'aguaiten amb esta malaltia. Els ceps faringis i les ceps de Hypoderma són diferents. Les característiques epidemiològiques de la malaltia són semblants a les d'infecció estreptocòccica inicial.

SIGNES I PROPAGACIÓ
Començen amb una simple taca rogenca i dolorosa en la pell, la qual ràpidament pot canviar el seu color a domicili o bronzejada.
Posteriorment, esta mateixa taca s'estén a través de la pell, i el seu centre es torna de color negre, després la pell es trenca i en menys d'una hora es presenta una expansió visible. Finalment qui té el bacteri patix febra, sudoració, eriçons, nàusees, marejos, profunda debilitat i, finalment, un xoc que ràpidament acaba per matar una persona sense tractament.
Una vegada que el bacteri entra al cos humà, allibera toxines que destruïxen el teixit directament, impedix que la sang arribe als teixits, digerixen materials d'estos i es dissemina ràpidament.

TRACTAMENT
Fins a la data no s'ha observat cap resistència a la penicil·lina. Per això, el tractament d'elecció és l'administració de penicil·lina. En cas d'al·lèrgia a la penicil·lina es pot administrar un macrólido encara que el 8 – 15% dels cultius són resistents a estos antibiòtics. L'espectre d'acció de la telitromicina també inclou la major part dels ceps resistents a macrólidos. Els pacients amb febra reumàtica han de rebre una profilaxi de recidives amb penicil·lina benzatina. La dita profilaxi hauria d'administrar-se almenys durant cinc anys i, en cas de recidiva, durant tota la vida.