Genes de la felicidad

Parece que la felicidad tambien está en los genes, eso es lo que cree un grupo de expertos que aseguran que nuestro nivel de felicidad en la vida está fuertemente influido por los genes que tenemos al nacer.
En la revista especializada Psychological Science, relatan que estos científicos, basaron su estudio en gemelos y mellizos, y sugieren que los genes podrian controlar la mitad de los rasgos de la personalidad que nos proporcionan felicidad. La otra mitad está vinculada al estilo de vida, la carrera profesional y las relaciones.

A pesar de este importante hecho, si nuestros genes no están mucho por la labor de hacernos felices, podemos entrenarnos para estar más contentos.
Para llegar a estas conclusiones se analizaron 900 pares de mellizos, debido a que los gemelos idénticos son genèticamente iguales mientras que los mellizos no lo son por lo que era posible comparar los dos grupos para calcular qué grado de influencia tiene la genética en un rasgo particular. Las tres variables analizadas eran la tendencia a no preocuparse, si eran sociables y concienzudos.
Las diferencias entre los resultados entre gemelos y mellizos sugiere que esos rasgos estaban en un 50% influidos por factores genéticos.

Órganos artificiales

La tecnología biomecánica comprende los dispositivos artificiales con aplicaciones al cuerpo. Entre ellos encontramos los famosos órganos artificiales o las protesis. Esta nueva ciencia, dedicada al fin de solucionar el problema de falta de material de transplante (tanto tejido, como órganos, huesos, etc.), está aun en vias de desarrollo, pero avanza día a día y cada dia tiene más aplicaciones, hace poco experimentaron con humanos ojos artificiales, y consiguieron que una persona completamente ciega fuera capaz de ver colores y sombras (si, no es recuperar la vista, pero es mucho más que no ver nada, este hombre sabe ahora si la luz de su casa está o no encendida).

Los marcapasos están a punto de ser sustituidos por auténticos corazones artificiales (nada de marcar el ritmo de forma rudimentaria), y ya ha conseguido que muchos brazos y piernas, que en ocasiones normales deberian ser amputados, puedan ser salvados gracias a fibras y huesos artificiales. Lo mismo ocurre con el tejido artificial, graves quemaduras por todo el cuerpo pueden ser ya suprimidas, sin tener que recurrir a la piel de aquellos pocos que destinan su cuerpo al fin de salvar a los demás.

El problema radica en el mismo avance, cada día más nos alejamos de la esencia del ser humano, y nos hacercamos más a una nueva especie, incapaz de ser definida pero con una cosa clara: contradice el orden natural.

Sangre artificial

Un nuevo paso con células madre está siendo investigado, sabemos que estas células son pluripotenciales, es decir, pueden generar cualquier tejido, entonces es lógico pensar que se podrían utilizar como fuente de producción a gran escala de sangre para transfusiones.

Esta es la intención de un nuevo proyecto que se va a desarrollar en el Reino Unido, y que pretende emplear embriones sobrantes de la fertilización in vitro para obtener células madre embrionarias, que se someterán a un proceso de diferenciación controlada para producir glóbulos rojos, las células de la sangre que transportan el oxígeno a los tejidos. Para disponer de una fuente estandarizada, se seleccionarán embriones que generen sangre del grupo 0 negativo, el donante universal.

De lograrse, estaríamos ante una fuente renovable del tipo de sangre más demandado y que sólo posee el 7% de la población, pero no sólo esa sería la ventaja, como es lógico, esta sangre estaría cien por cien libre de infecciones como el virus del sida, la hepatitis, etc… haciendo más seguras aún las transfusiones sanguíneas.

De momento, tendremos que esperar tres años para las primeras transfusiones a voluntarios, y posiblemente hasta dentro de unos 10 años no sea un tratamiento tan normalizado como la vacuna de la gripe.

Niveles altos de colesterol aumenta el riesgo de desarrollar Alzheimer

Según un reciente estudio realizado en la Universidad de Kuopio en Finlandia, las personas con altos niveles de colesterol que tienen entre 40 y 45 años son más propensas a desarrollar enfermedad Alzheimer que aquellas en esta franja de edad con niveles bajos.

En el estudio participaron 9.752 hombres y mujeres del norte de California que pasaron por evaluaciones de salud entre 1964 y 1973 cuando tenían entre 40 y 45 años y que siguieron con estas revisiones hasta 1994. Desde este año hasta 2007, los investigadores obtuvieron los registros médicos más recientes de los participantes y descubrieron que 504 de estas personas tenían un diagnóstico de enfermedad de Alzheimer y 162 de demencia vascular.
Los resultados mostraron que las personas con los niveles de colesterol total entre 249 y 500 miligramos eran 1,5 veces más propensas a desarrollar enfermedad de Alzheimer que aquellas personas con niveles de colesterol de menos de 198 miligramos.

El envejecimiento de las células

Un artículo publicado en 20 minutos revela que un grupo de científicos de la Universidad de Newcastle, en Inglaterra han descubierto el principal causante del envejecimiento de las células.

Cuando en la célula se detecta un deterioro en el ADN, se envían unas señales a las mitocondrias, que liberan radicales libres que provocan la autodestrucción de la célula o imposibilita su duplicación, relegando a un segundo plano la actuación de los telómeros, los cuales se acortan a medida que envejecemos.

La existencia de medicamentos que combaten el envejecimiento, actúan impidiendo este proceso, pero su uso debe ser moderado, ya que el principal fin de éste es evitar el riesgo de formación de tumores, debido a que las células envejecidas tienen una mayor probabilidad de sufrir mutaciones que causen cáncer.

Los radicales libres son dañinos, pero también son esenciales para la vida, puesto que el sistema inmunológico depende de ellos para actuar frente a las infecciones.

Actualmente, se está investigando si la producción de radicales libres acelera el envejecimiento de las células vecinas, ya que si así fuera, se podría retrasar el envejecimiento.

Amnèsia anterògrada

L'amnèsia és una condició en la qual la memòria és alterada, durant aquest trastorn l'individu és incapaç de conservar o recuperar informació emmagatzenada amb anterioritat. Les causes de l'amnèsia poder ser orgàniques o funcionals. Les orgàniques inclouen danys al cervell, causats per malalties o traumes, o per l'ús incorecte de certes drogues. Les funcionals són factors psicològics, com a mecanismes de defensa. Aquesta pot ser també espontanea, en el cas de l'amnèsia transitòria global. Es té major index de casos entre l'edat mitjana i d'avançada edat, particularment barons, i usualment dura menys de 20 hores.

Es pot classificar en:

• Amnèsia anterògrada: els nous esdeveniments no són transferits a la memòria a llarg termini així que el que la pateix no serà capaç de recordar res que haja ocorregut desrés de l'inici d'aquest típus d'amnèsia per més que un xicotet moment.
• Amnèsia retrògrada: No es recorden esdevediments que hagen ocorregut abans del començament.

Després de aquesta introducció, yo vaig a centrar-me en l'amnèsia anterògrada.

Aquest típus d'amnèsia consistix en que els nous esdevediments no es guarden a la memòria a llarg termini, és a dir, la persona afectada no és capaç de recordar el que i el com si deixa de prestar-li uns segons.

aquest típus d'amnèsia és crida a sovint " pèrdua de memòria a curt termini ". No obstant això, tècnicament s'utilitza el terme de amnèsia anterògrada ja que el problema no està en la memòria immediata sinó en els records a llarg termini.

Les persones que pateixen aquesta malaltia teòricament poden recordar episodis viscuts aba´ç del començament del trastorn, encara que quasi tots els casos a llarg termini d'questa amnèsia estan relacionats amb l'amnèsia retògrada.

L'amnèsia anterògrada pot afectar de manera diferent dels distints típus de memòria ( nous moviments, paraules, successos del dia, fets històrics, etc.). alguns pacients poden aprendre i recordar algun moviment (com tocar una nova cançó) i després no recordar-se'n de quan ho han aprés. Hi ha alguns casos de pacients que aprenien i recordaven noves paraules o fets històrics ( memòria semàmtica) però no eren capaços de recordar algun succés del dia anterior ( memòria episòdica).

Aquest trastor es produeix per lesions en determinades parts del cervell dedicasdes a la memòria (com l'hipocamp). Alguns medicaments pode provocar símptomes temporals d'aquest tipus d'amnèsia. També consumir grans quantitats d'alcohol en un curt periòde de temps poden produir una amnèsia temporal.

La hormona del amor

Durante siglos el hombre ha buscado el elixir del amor. Ahora los científicos saben que la sustancia que produce nuestro cuerpo y que es la responsable de que la atracción inicial de paso a un vínculo de amor, es la oxitocina. Estudios confirman que las personas que más aman tienen niveles más altos de esta molécula. El amor, es pura química. Y esta idea hace tiempo que está siendo objeto de estudio. En realidad, los biólogos ya conocen algunos de sus ingredientes, como la vasopresina o la oxitocina.

La oxitocina es una hormona que se ha relacionado con el parto y con la estimulación de la producción de leche. Pero estudios recientes apuntan a que también es responsable de reforzar los vínculos entre persona, la pareja y entre padres e hijos. Además, parece tener un importante papel en la excitación sexual. El vínculo de la oxitocina con las relaciones amorosas, parece estar demostrado, tanto en animales como en animales.

Se han hecho experimentos con ratas cuando estas no estaban embarazadas ni lactando, estas rechazan a las crías e incluso se las comen. La hembra tiene que pasar por el período de gestación para que esta conducta cambie de tal manera que antes del parto, si se le acercan las crías, puede llegar a aceptarlas. La oxitocina provocó el mismo efecto en sólo una hora después de su administración en los ventrículos de ratas vírgenes. Las ratas que una hora antes eran caníbales, se transformaron en madres amorosas por la acción de la hormona.

Estètica o salut?

Actualment la cel·lulitis (Lipodistrofia ginecoide) és un problema que afecta a molta part de la població, sobre tot a dones, les quals arriben a patir aquesta malantia un 95%. però relament es sap qué és i com es formen?
Tot s’inicia a les cél·lules del teixit adipós , aquestes comencen a patir una hipertròfia que amb el temps va augmentant i acaba formant nóduls d’aigua , grassa i toxines, a aquest fet li acompanya el drenatge del seu teixit linfàtic. Açò causa una alteració impotant de la circulació sanguínea, per aquesta raó s’ha de tractar i reduïr, una forma de fer-ho és fent esports que afecten a les part on es produeix; l’esport fa que aquestos músculs es reforcen perqué es crema la grassa d’aquestos i el perill de que aquesta s’acumule es redueix. Un altre factor que afecta l’aparició és el menjar mal, o de vegades fins i tot anticonceptius orals o l’embaraç. Per últim, la cel·lulittis també es pot heretar, par tant açò vol dir que hi ha persones amb més perill de patir aquest augment que causa, en molts casos, dolors.
La lipodistròfia ginecoide, com ja he dit és lenta, pel que es divideix en fases la seua aparició: la primera, al pell es nota menys elástica i en aquesta etapa es pot previndre; la segona, on dels capilars ix suero que es deposita al teixit subcutani, ací apareixen les conegudes varius i estries; la tercera, comencen a formar-se els nóduls, que prenen el mon de micronóduls , per l'acumulació de adiposits plens de triglicèrids; i per últim la quarta fase, l’alteració del teixit conjuntiu i tots els micronóduls previament formats s’uneixxen formant-ne un més gran. En el moment que la cel·lulitis arriba a la quarta etapa ja no es pot tornar enrere. Algunes dones han trobat cura aquesta acumulació en la cirurgia.

Motor proteins

As we are studying the inner cell, last week I remembered a kind of protein that was the responsible of moving large molecules, gases and glucose.
It's called kinesina and it's, in eukaryotic cells, essential for functions like mitosis,meiosis, and the axonal transport.
The kinesina is the smallest kind of mechanism created by nature, and has a special structure that allows the protein to move along the microtubules,a long neck, and a special dock which is used to stick the charge to the protein.
This kind of proteins is very important to the cell because of it's plenty of utilities,not only by working in meiosis or mitosis,but moving the vesycles, the organelles and all the pieces of the cell that can't move by theirselves.
I thought this information would help my colleagues to understand why some of the cell processes ,such as the nerve impulse, happen.
Here I leave a interesting video from youtube which would show(despite of not being translated) what I have explained before:

Visita a la facultar de biologia

Com sabreu el passat divendres dia 29 de gener realitzarem una sortida a la facultad de biologia de la UV al campus de burjasot.


Primer ens donaren una petita conferència sobre la facultad, com estaba el pla d'estudis organitzat (les diferents assignatures que s'impateixen) i les posibles eixides de estudiar qualsevol de les carreres biològiques que oferta l'universitat, és a dir, ens van intentar convèncer de fer biològiques.


Després anarem a realitzar la primera pràctica que va consistir en la disecció de un cervell, aquesta practica va ser mes bé pessada, perque era tota l'estona teòria sobre l'anatomia del cervell, aquesta s'aplicava a la practica, és a dir, nosaltres anàvem tallant el cervell per a poder observar les parts que anaven anomenant.


Al acabar la pràctica inguerem un descans de mig hora, el qual, el vam aprofitar per a esmorçar tranquilament a lla cafeteria,



Finalment anarem la practica de genètica la qual va estar molt entretinguda, va consistir en dos parts la primera la observació de les cèl·lules epitelials de la nostra boca i la segona en l'obtenció per a després observar al microscòpi de les gleàndules salivars de la "drosophila melanogaster" o mosca del vinagre. (dir que aquesta pràctica ens la va fer l'home de Rosa Vidal)

Com a conclusió dir que em va semblar una jornada molt interessant, i a més a més vam coneixer el campus de burjassot que segurament serà el campus d'algí l'any que ve.

Per què tenim records?

El passat divendres 29 de gener els alumnes de biologia anàrem a la Facultat de Ciències Biològiques de Burjassot. Després d'una xerrada realitzarem dues pràctiques al laboratori, una de genètica i l'altra de neurologia.

Aquesta segona m'ha plantejat una qüestió que investigar: la memòria.

No existeix un lloc específic on el cervell emmagatzame la informació que rep, sinó que la distribueix per diverses zones especialtizades. Es sap que al còrtex temporal es troben els records de la nostra infantesa, el significat de les paraules a l'hemisferi dret i les dades apreses al còrtex perieto temporal. Així i tot, hi ha molts misteris sense comprovar sobre el nostre cervell, com que sols s'aprofita d'ell un 10%, que la informació que pot memoritzar equival a 10 bilions de pàgines d'enciclopèdia i d'altres.

Fa sis mesos a l'Escola de Medicina de Wake Forest, uns científics realitzaren una investigació: "Perquè recordem situacions importants?"

El director de l'estudi explicava que recordem els moments més feliços i més tristos perquè davant aquestes emocions extremes el cos allibera una substància química: la norepinefrina (que es relaciona amb l'adrenalina).

Per vore quins efectes tenia exactament aquesta sobre el record, feren un experiment molt curiós:

Van fer-li olorar a un ratolí femella l'aroma del seu mascle sols un cop per vore si així i tot era capaç de recordar-lo.

La informació de l'olor del mascle els arriba gràcies a un compost anomenat glutamat. Quan la femella tornà a olorar al mascle, la norepinefrina s'exonerava i activava alhora un enzim: la Proteïna Kinasa C (PKC). Aquesta els diu a les neurones que les dues substàncies; la norepinefrina i el glutamat, han arribat juntes, és com si diguerem la secretària de l'oficina. Açò provoca un canvi en l'estructura de les uninons sinàptiques que es fan més fortes i resistents. D'aquesta manera es forma la memòria a llarg plaç.

Aquest camp seguix encara sense desenvolupar-se massa, però passos com aquest ens poden portar a trobar remei a enfermetatas tan agressives com l'Alzèimer, l'amnèsia o la demència senil.