dimecres, 3 de març de 2010

Un mecànic per a l'ADN

Fa unes setmanes va eixir a la llum un document secret amagat des dels anys seixanta. Soldats francesos foren utilitzats com a cobaies per a estudiar els efectes de la bomba atòmica, enviats al desert del Sàhara la tropa fou enganyada i no sabia realment a què s'enfrentava, açò m'ha portat a buscar els efectes fisiològics dels rajos ionitzants.

Els rajos gamma són capaços de travessar la pell i els nostres òrgans i són perillosos precisament perquè poden alterar la seua funcionalitat. Al impactar aquestos rajos sobre l’organisme la composició química de les cèl·lules es veu afectada, en especial l’estructura de l’ADN del nucli. Els radicals lliures alliberats per aquestos rajos impacten contra la doble hèlix de l’ADN i trenquen la molècula.

Degut al fet que el ADN és el portador de la informació genètica en les cèl·lules del cos (i dirigeix el seu comportament), si està avariat pot donar lloc a un creixement descontrolat de les cèl·lules i fins i tot pot provocar càncer.
Però les nostres cèl·lules conten amb un equip de reparació per a assegurar la seua supervivència, es tracta d’equips d'enzims de reparació que intenten corregir els danys. Durant molt temps, els científics van creure que aquests enzims acudeixen al lloc on s'ha produït la lesió i reparen l’ADN trencat allí mateix. No obstant això, investigacions recents han revelat que, en determinades ocasions, les cèl·lules poden traslladar l’ADN avariat a "tallers de reparació" molt especials. La reparació del ADN involucra desenes d'enzims diferents. En comptes de tractar d'agrupar tots aquestos enzims en el lloc on es troba la destrossa, seria més eficaç per a les cèl·lules si deixaren totes aquests enzims en llocs específics prop dels cromosomes i traslladaren l’ADN avariat cap a elles, per a que la reparació es fera més ràpidament, tractant de perdre temps. Ens hem de fixar en què aquest trasllat és pesat i pot costar-li a la cèl·lula (gran garrepa en aquest aspecte) una gran quantitat d’energia, per tant sols prendria aquesta eixida en casos greus.
D’aquesta manera es pensa que l’ADN més danyat és el que es trasllada. Si és així, aquest sistema de desplaçament podria cedir als investigadors una eina per a distingir entre reparacions menors i aquelles que són de major importància, per a saber de forma precisa sobre quines és més urgent actuar.