El pesticida más común, responsable del declive de los anfibios

La atracina, el pesticida de uso más común en todo el mundo, podría estar asociado a alteraciones endocrinas en anfibios y estar contribuyendo con el declive de la población de anfibios en todo el mundo.

El pesticida químico está prohibido en la Unión Europea pero la Agencia de Protección Ambiental (APA) de los Estados Unidos concluyó en 2006 que no existían suficientes datos para determinar si la atracina afecta al desarrollo de los anfibios.

Los científicos examinaron los efectos a largo plazo de la exposición a la atracina sobre la función reproductiva y el desarrollo en una población sólo de machos de rana africana con garras.

Los investigadores compararon genéticamente 40 ranas control macho con 20 ranas macho criadas, desde el nacimiento hasta su madurez sexual, en concentraciones de atracina en el rango que los animales experimentan alrededor de un año en áreas donde la atracina se encuentra por niveles por debajo de los estándares de agua potable de la APA estadounidense.

Todas las ranas control adultas mostraron las características externas asociadas a los machos pero el 10% de las ranas expuestas a la atracina se desarrollaron en hembras funcionales que se emparejaron con éxito con machos no expuestos y produjeron óvulos viables.

Los machos expuestos a la atracina sufrieron de menores niveles de testosterona, menor tamaño de glándulas de apareamiento, desarrollo laríngeo feminizado, supresión de la conducta de apareamiento, menor producción de esperma y menor fertilidad.

La mitosi

Al següent vídeo de la mitosi es pot vore un recorregut per la cèl·lula on observem el aquest característic procés de divisió cel·lular.

En primer lloc, quan s'apropa, veiem unes quantes mitocòndries en moviment dins del citoplasma. El següent que es veu es el REL, que forma una mena de fils (els de color marró) que envolten el nucli juntament amb el RER (d'un marró més obscur i amb puntets). Conforme la càmera avança, arribem a l'aparell de Golgi (lila), on les vesícules que ixen del RER són agafades mentre es formen de noves per l'altra banda.

Finalment, arribem al nucli, l'esfera amb porus, on podem observar la cromatina descondensada al seu interior i el nuclèol ben definit. Aquesta imatge representaria la interfase, on la cèl·lula es prepara per al procés que vindrà, la divisió.

El següent nom que apareix es profase. Ací veiem ja la cromatina condensada formant els cromosomes, amb dues cromàtides cadascun. Desapareix el nucli i entren en acció els centriols, ja duplicats (les estructures brillants) que es situaran als pols deixant en l'ecuador de la cèl·lula els cromosomes alineats i ben subjectes amb el fus mitòtic a través d'ells. El final de la profase o prometafase, com diu el vídeo, acaba amb els cromosomes ja alineats, on passaria a dir-se metafase.

Una volta junts, el fus mitòtic comença a tirar de cadascun dels cromosomes, separant les dues cromàtides i començant l'anafase. En aquest període, una de les cromàtides germanes es dirigirà cap a un dels pols, allunyant-se així de l'altra que ho farà cap a l'altre costat.

Una vegada distribuïdes les cromàtides el nucli comença a formar-se de nou, donant pas a la telofase. Ja es pot observar ací que existeixen ara dos nuclis amb, al seu interior, informació genètica idèntica, que es comença a descondensar (formant de nou cromatina). La resta d'orgànuls es va aproximant també a una de les dos bandes, repartint-se per igual per a finalitzar la divisió amb l'anomenada citocinesis, on es trencarà el citoplasma per a acabar de formar dues cèl·lules noves iguals entre elles (i a la cèl·lula mare) que començaran de nou amb tot el procés.